Els re-peperos
Arribat per correu:
Per Octavi Masià
Xavi Castillo sol interrompre els seus monòlegs, habitualment abarrotats de públic, fent una pregunta molt senzilla: “ací… algú del PP te que haver, porque si no, ¡no me salen las cuentas!”.
A mi… “tampoco me salen las cuentas”. I per tant, en esta entrega de la guia útil per a poder eixir al carrer sense que ens caiga la cara de vergonya vull parlar d’un dels fenòmens més estranys del, ja de per si misteriós, comportament humà. Es un fenomen que no per estrany deixa de ser d’allò més habitual i que ens pot donar molta llum per entendre com hem pogut arribar a tindre el panorama polític actual.
Si tenim en compte que la ideologia de dretes sempre intenta afavorir als sectors socials que controlen el capital i els recursos productius, com es possible que aconseguisquen majories absolutes malgrat que estos sectors socials són, clarament, una minoria.
Els últims estudis sociològics que s’han realitzat a tal efecte, demostren que un dels motius que explica este misteri es l’existència dels “re-peperos” (del PP, Però Pobre) Són una tipologia de persones humanes que desafien totes les lleis del trellat i de la lògica humana. Són persones de classe mitja-baixa, treballadors, assalariats de tota la vida i amb sous de merda que voten insistentment al PP.
No s’ha de confondre als peperos (gent que vota al PP per defendre els seus interessos) amb els re-peperos (que també voten al PP i ningú no entén el perquè) Es un grup molt mimetitzat dins la societat i a simple vista passen desapercebuts, Però amb un poc d’atenció són fàcilment identificables. El primer que necessitem per tal de localitzar-los és un senzill qüestionari com el següent:
§ Front a qualsevol senzilla pregunta sobre l’actualitat política ells diran que de política no entenen , que són apolítics… Però curiosament tots votaran al PP (lo que confirma la seua primera premissa de que, efectivament, no entenen de política)
§ Si els preguntes què pensen dels casos de corrupció dels polítics ells contestaran que tots els polítics fan igual. Pel contrari, la resposta serà molt diferent si el polític corrupte és del PSOE.
§ Si els preguntem sobre l’atur i la situació laboral del país no tardaran gens en traure el recurrent tema dels immigrants. I és que, curiosament, sent ells uns “pobres desgraciats” (com som la majoria i en el bon sentit de la paraula) tenen una malaltissa animadversió per tots aquells que encara ho passen pitjor i tenen una situació molt més desfavorida. Este curiós fenomen el tractarem més avant.
§ Si després d’estes preguntes noteu una certa incomoditat, és normal, tingau en compte que esta gent són de la teoria que en esta vida és millor no significar-se. Clar que, gràcies a esta guia… se’ls ha acabat els temps de l’anonimat.
Una vegada identificat al subjecte re-pepero és important entendre a qué es deu este inexplicable comportament i quines causes són les que el provoquen. D’entre totes, cal ressenyar les següents:
§ La catarsi del llepaculs. Fenomen psicològic pel que persones de classe mitja-baixa amb recursos econòmics limitats acaben pensant que si estan amb els qui tenen poder i diners…alguna cosa se’ls apegara. I malgrat que mai no veuen el més mínim resultat positiu al llarg de la vida, els dona igual i continuen recolzant els rics i poderosos.
§ La catarsi del desgraciat. Este desviament psíquic està inversament relacionat amb l’anterior i, pel mateix procés mental que pensen que la riquesa es pot apegar, també creuen que la pobresa es pot contagiar. Este és el motiu pel que estos subjectes desenvolupen una malaltissa animadversió per aquelles persones que encara són més pobres que ells com marginats, immigrants etc.
De la convivència d’estes dos catarsis en la psique d’estos subjectes es deriven actituds com les de mensyprear l’ensenyament públic i voler dur als seus fills a col·legis privats o concertats, parlar als seus fills en castellà malgrat que els pares siguen valencians-parlants, arremetre amb rabia contra polítics de partits d’esquerres que tenen una situació econòmica superior a la d’ells…
També patixen de la síndrome d’Estocolm, ja que es troben millor si donen el suport a aquells que de seguida que puguen, i gràcies als seus vots, retallaran els seus drets, endurirán les condicions laborals i els fotran tot el que puguen. Però ells contents i pagats. També hi ha sociòlegs que veuen certes influències de pràctiques massoquistes que més enllà del sexe volen gaudir inflingint-se dolors socials i econòmics. Però esta no es la meua especialitat i no tinc molta informació al respecte.
Amb tot açò ja sou capaços de localitzar als re-peperos i reconéixer-los. En la pròxima entrega parlarem de com hem d’actuar quan s’hi trobem davant d’un d’ells. També estudiarem més endavant un altre cas molt curiòs: qué collons els passa als taxistes?
