Cogitationes uariae

Anònim cibernètic:

Una de les característiques més excel·lents del perfecte idiota valencià
és la seua impermeabilitat intel·lectual a tota evidència. Teòricament el
PIV és un demòcrata però ni s’indigna amb el que la premsa anomena
caritativament ‘el cas Fabra’ ni protesta perquè milers de nens es vegen
obligats a estudiar en barracots, per posar dos exemples infamants amb els
quals convivim diàriament. El PIV ha interioritzat el meninfotisme no com
un dret o una desequilibrada manera d’ésser sinó com una envejable virtut
individualista. Càndid, egoista i acomplexadament provincià, el PIV es
commou amb la visita d’un Papa a València –sobre la qual no demana comptes
als seus governants– però, al mateix temps, ni se li passa pel cap
manifestar-se en el carrer per a exigir l’esclariment d’un dels accidents
de Metro més luctuosos de la història, que es va cobrar la vida de 43
éssers humans. El PIV mai demana responsabilitats.

El PIV no participa en organitzacions veïnals. El seu activisme ciutadà es
concentra en el seguiment de l’evolució del València CF, en les falles i
altres saraus populars. Si el PIV ja embogia amb les paelles gegants,
muntatges com ara la Copa de l’Amèrica o la construcció d’un circuit urbà
de F1 li satisfan d’un legítim orgull que vagament identifica amb ‘el
progrés’ de la retòrica governativa autonòmica i local. El PIV mai no xafa
un museu, no llegeix llibres, ni perd un segon a comparar les promeses
electorals amb els fets objectius. Al PIV no li preocupa el funcionament
de les institucions, ni la seua escassa transparència, ni l’autoritarisme
i la xerrameca dels seus governants, ni la doble moral d’aquests encara
que, a causa del seu virginal complex provincià, el PIV estiga disposat a
creure en consignes irracionals com que ‘el govern central odia els
valencians’. Al PIV tampoc no li interessa l’estat actual de la sanitat,
ni el de les Universitats, ni si funcionen o no les polítiques de
protecció social. El PIV és un element extremadament mal·leable. Si li
humilien políticament, és obseqüent; si li utilitzen, conseqüent, encara
que ignore ambdues coses. Conscients del transcendental valor del seu vot,
cada dos i cada quatre anys els nostres actuals governants solen
referir-se al PIV en plural com ‘el poble valencià’ o ‘els nostres
ciutadans’, encara que segons veiem, excepcionalment i amb el propòsit
d’obtenir el major rendiment d’una nauseabunda campanya d’agitació, ara
tutegen el perfecte idiota valencià.