Quina gràcia, generalitzar!
Una cosa que dóna molts bons resultats quan es tracta de fer riure és fer broma sobre un col·lectiu determinat, és a dir, generalitzar a tutiplen…
Tots tenim al cap els acudits sobre Lepe… El ben cert és que tindrien el mateix efecte, fora quin fora el poble que posàrem com a protagonista…
Un d’aquests llocs comuns (i que més gràcia sol fer, per allò de fer llenya d’aquell que gaudeix en aquests temps d’un lloc de feina fix) és el col·lectiu de funcionaris…
Qui no s’ha rigut amb aquest acudit:
No sabeu aquell que va tindre un accident que li va provocar l’amputació de l’aparell reproductor i va anar a demanar feina de funcionari a l’Ajuntament? Doncs va allà i li diuen que bé, que li donen la feina, que comença a l’endemà, però que vinga a partir de les 12,00…
-I això? -pregunta estranyat l’amputat…
-Na -li contesten-, és que de 8,00 a 12,00 l’únic que fem ací és tocar-nos els collons…
Hahahaha… quina gràcia!
La veritat és que a mi, tot i ser funcionari, eixe acudit (i els milers que hi ha sobre funcionaris) em fa gràcia… Ja veus, sentit de l’humor que hom té! Però ja dic que generalitzar és buscar el xiste fàcil. No sé jo si els afectats tindrien tant de sentit de l’humor amb uns acudits com aquests:
No sabeu aquell xicot que decideix obrir un taller i comença a arreplegar tot el que creu que li farà falta? Doncs va a casa d’un amic que ja té obert un taller i li trau tot el que creu necessari, però quan arriba al bloc de factures oficials l’amic li diu:
-Això no cal…
-Per què? -pregunta el xicot…
-Perquè on has vist tu que declarem l’IVA, monyicot!
Ai, quina gràcia, eh?
Això era una dona que no es cansava de dir a qui es prestara a sentir-la que tenia al fill i a l’home a l’atur, fins que un amic, cansat de sentir sempre el mateix, li va dir: escolta, Maria, el teu fill, si està fent encara la ESO, no entenc per què caram l’has apuntat a l’atur i el teu home, ja que està a l’atur i cobrant el subsidi, ja podria deixar de fer eixos treballets en negre, no?
Ai com són de graciosos, xe!
I no heu sentit mai aquell de l’empresari que sempre tenia guanys? Doncs això era una vegada el Pep que li pregunta al seu amic, el Joan, un empresari de tota la vida:
-Escolta, Joan, com és que el Mustafà aquest aguanta en la teua empresa si el tractes com a un esclau, cobra una misèria, no el tens declarat a la Seguetat Social i quasi no té temps ni per dinar?
-Home, perquè sap que, en el moment en què proteste, el seu lloc l’ocuparà gustós qualsevol dels morts de fam que acceptarien fins i tot menys diners!!!
Quin fart de riure, eh? L’últim:
Van 3 persones, un funcionari, un empresari (que contracta en negre) i un autònom (que no cobra IVA), a demanar una beca per a la filla per llibres i resulta que l’únic que se’n queda sense és… el funcionari, sí, senyor… I el curiós del cas és que quan se’n van, aquest se’n va en el seu Picasso, mentre que els altres dos agafen un Mercedes i un Audi… i mentre el funcionariet (eixe privilegiat) se’n va a la seua casa d’a penes 100 metres quadrats , els altres dos, com que ja fa bon temps, se’n van a les seues segones residències… Ai, quina gràcia més gran…
Per a altre dia generalitzaré amb el xiquet aquell que decideix fer-se monaguillo i troba molt però que molt estranys els criteris d’admissió…
Ah, i que no s’enfade ningú, oi? Que són generalitzacions, eh?
